La vida és moviment
A la Mare Terra i al Pare Cel
perquè sé que d’Ella i d’Ell prové la meva Veritat.
❉
Els éssers humans som parts integrants del cosmos i seguim les seues lleis naturals amb els seus ritmes i cicles. L’home modern en nom del progrés s’aparta cada cop més d’aquest ritme natural, creant una manera de ser i de viure artificial que ens produeix disfuncions a tots els nivells.
La vida s’expressa com a moviment i hi ha una relació clara entre moviment i salut. Tots els teixits del cos es mouen produint diferents ritmes que es poden palpar amb mans sensitives.
Tots estem familiaritzats amb els ritmes respiratori i cardíac, però no amb el ritme anomenat Mecanisme Respiratori Primari (MRP). El MRP és una respiració interna i profunda, que entra en acció abans de la respiració pulmonar i és fonamental per al conjunt de l’organisme (es pot palpar fins a 15 min. post mortem).
S’expressa amb diferents nivells de percepció: el ritme craneosacral (o va imposar rítmic cranial), el ritme mitjà i la marea llarga (long tide).
La Teràpia craneosacral: més enllà del massatge
La Teràpia craneosacral és un suau, delicat i profund treball corporal que restableix l’equilibri psicosomàtic i potencia el poder d’autocuració del nostre cos. No és una tècnica de massatge, sinó un treball corporal i emocional que accedeix a través de les mans del terapeuta al sistema craneosacral, que està en íntima relació amb els sistemes nerviós, musculoesquelètic, vascular, endocrí i respiratori.
En la investigació científica d’avui, és la Física Quàntica la que ens dóna més bases per al nostre treball. Alguns experiments proven que les partícules estan interrelacionades, que s’influencien entre si. Heus aquí algunes de les observacions fetes en experiments amb quantums (partícules lluminoses): L’observador influeix l’observat, i quan dues partícules quàntiques són portades a llocs oposats de l’Univers i una es mou, l’altra ressona en concordança. Això ens dóna una idea que quan entrem en contacte amb un altre i, especialment quan estem en un acte terapèutic, ens influïm mútuament.
Com a practicants necessitem aprendre com ser neutrals per tal que el sistema no respongui només a la nostra presència, sinó que realment ens ensenyi què hi ha al pacient en aquell moment. Només així podem cooperar amb les forces més profundes i ajudar el sistema. És evident que la teràpia tindrà un resultat diferent depenent de la consciència del terapeuta.
El terapeuta craneosacral ha après a llegir i interpretar el ritme a diferents parts del cos, rebent informació dels possibles desajustos i fulcres d’inèrcia del sistema
Una mica d’història
❉
El primer a investigar el “Mecanisme Respiratori Primari” a finals del segle passat, va ser el Dr.W.Sutherland, deixeble del pare de l’osteopatia, el doctor Taylor Still (1828-1917).
El doctor Still va ser un dels pioners de la medicina holística. Va buscar durant tota la vida la reharmonització de l’home amb la natura. La seva forma d’abordar la curació rebutjava la cirurgia i les drogues, només utilitzades com a última mesura. Principalment es recolzava en un sistema de manipulació del cos, que va denominar osteopatia; exercicis físics i consells sobre lestil de vida.
Va fundar el 1892 la primera escola, l’American School of Osteopathy, a Kirksville. Els principis d’aquesta altra medicina basada en lleis naturals van revolucionar la medicina de la seva època.
Dr SutherlandEl doctor W. Sutherland (1873-1954) veient la sofisticada anatomia cranial va tenir una intuïció a principis de 1900, “els ossos del crani han d’estar construïts per permetre un moviment respiratori”.
Amb aquesta primera inspiració l’any 1901 el doctor W. Sutherland comença una vida de recerca i investigació desenvolupant el que avui s’anomena la Teràpia Crani-Sacral.
El seu camí no va ser fàcil ja que com tot pioner, que aporta noves idees, va tenir molts problemes fins i tot dins del camp de l’osteopatia.
Va dedicar més de 30 anys a estudiar l’anatomia del crani i va experimentar de maneres diferents, aplicant pressió en ossos concrets del crani i veient la relació que tenien amb diferents disfuncions i canvis emocionals.
Va desenvolupar un sistema d’examinació i tractament dels ossos del crani aconseguint molt bons resultats, basat en la idea que els ossos no estan soldats sòlidament sinó que hi ha un micromoviment o flexibilitat a través de les sutures en què se separen els ossos.
L’any 1948, a l’edat de 75 anys, el doctor Sutherland va fer un canvi de paradigma en el concepte cranial. Té una segona inspiració i potser la més important. Va observar un problema que es va alliberar des de l’interior del client, sense la seva força o pressió sinó pel poder intrínsec de la persona. Fins ara estava preparat per buscar el moviment, l’eix de rotació, la restricció i la descompensació en el moviment i ajudar-lo (al sistema) a moure’s millor.
Ara va reconèixer que el moviment era justament el resultat de forces més profundes en joc, i per sota del moviment existien estats de benestar i calma més profunds.
L’orientació del seu treball canvia radicalment: per fer els protocols i test de moviment d’ossos i membranes i comença a treballar ia cooperar amb la potència del sistema com a conductor de la intel·ligència innata del cos. Va començar a cridar les forces amb què estava en contacte «l’Alè vital», força dinàmica que crea constantment l’ésser humà.
Posteriorment una línia important d’osteòpates van salvaguardar i desenvolupar aquestes idees. D’altra banda hi ha hagut un ampli desenvolupament d’aquesta tècnica, recolzat en diferents treballs de recerca al laboratori (especialment entre els anys 1960 i 1980 als Estats Units), que han confirmat i ampliat els descobriments de Sutherland.
En realitat, el terapeuta no imposa res sobre el cos de la persona, sinó que ajuda al poder autocorrector de l’organisme. Per això als Estats Units el terapeuta craniosacral es diu facilitador. I també és la causa que aquesta teràpia tan suau com efectiva, és segura i convenient per a persones de totes les edats. Des d’adults fins a nens i nadons així com després d’una operació o en condicions de fragilitat, complementant el tractament mèdic o psicològic. Si no hi ha una patologia concreta, la teràpia ens ajuda a eliminar tensions i bloquejos i viure la vida més plenament, augmentant la vitalitat corporal.
Algunes patologies en què més comunament s’aplica la teràpia són: mals de cap de tipus migranyós o tensional; dolors i problemes d’esquena i aparell locomotor; tensió muscular; alleujament del dolor; problemes articulars; problemes d’oïda, vista o boca; problemes digestius; sinusitis i neuràlgies facials; estrès, ansietat, cansament crònic; traumes infantils, nens hiperactius; seqüeles d’accidents; problemes emocionals.
Part bàsica del treball són les tècniques dels “punts de quietud” (stillpoint), manipulacions revitalitzants del sistema cranial. Tenen un efecte meditatiu, relaxant i activador de les forces d‟autocuració de l‟organisme. En el meu recent DVD “Terapia craneosacral” (editorial Mandala-2006) he mostrat algunes tècniques bàsiques de la teràpia.
Alliberament Emocional
Ja és un fet acceptat, fins i tot per la medicina ortodoxa, la relació entre el cos i la ment. Fins i tot diria jo la relació íntima entre cos, ment, emocions i esperit. En el camp de la psiconeuroimmunologia s’han descobert les connexions entre els estats psicològics negatius i la seva influència en la resposta immunològica. Al nostre cos es pot llegir el nostre estat mental i emocional.
Els nostres estats emocionals, ja siguin d’estrès, excitació, repressió…, es reflectiran en patrons i postures musculars característiques. Fins i tot els traumes físics i emocionals del passat estan reflectits als nostres teixits, el que anomenem “nusos d’energia”. Fins i tot avui dia sabem que la gent que ha estat traumatitzada guarda les memòries d’aquests esdeveniments traumàtics al cervell i al cos. Freqüentment, aquesta memòria s’expressa en símptomes de nombroses malalties psicosomàtiques, desordre d’estrès posttraumàtic, malsons i pors, pensaments negatius i comportaments dissociats. El cos duna persona traumatitzada està «desconnectat» i conté una gran tensió.
Els nusos d’energia (energy cyst), terme encunyat originalment per la teràpia craneosacral americana, són àrees de disfunció corporal que es manifesta com a obstrucció a l’eficient conducció d’energia i electricitat a través dels teixits del cos (principalment fàscia). La funció normal del cos s’ha inhibit a aquesta àrea i el cos s’ha d’adaptar a aquesta activitat desorganitzada. Pot ser resultat de traumes físics, invasió patògena, disfunció fisiològica, problemes mentals i emocionals. Prenent com a exemple un trauma físic, un accident, el cos té dues maneres de respondre a la força física de la injúria: comença immediatament a dissipar aquesta força i el procés natural de curació segueix, o la força física imposada al cos es reté en lloc de dissipar-se. Si l’energia no es pot dissipar com a calor, el cos localitza i concentra l’energia, encapsulant-la o aïllant-la com un nus d’energia. El cos s’adapta a la presència del nus, comprometent el procés normal de funcionament, s’entorpeix la mobilitat fascial, es redueix la conductibilitat elèctrica normal dels teixits embolicats, es redueix el flux d’energia al voltant dels meridians d’acupuntura. Tot això afebleix l’energia corporal creant tensió i disfunció.
Factors importants
Hi ha tres factors importants per determinar si el cos és capaç de dissipar l’energia traumàtica:
La quantitat denergia: si limpacte és massa gran pot comprometre lhabilitat del cos per dissipar-la.
Anteriors injúries a la mateixa àrea corporal: es torna una zona més vulnerable i pot comprometre l’habilitat per dissipar l’energia.
Certs estats emocionals negatius: com l’enuig, o la por paralitzen l’habilitat del cos per dissipar l’energia. Si aquests estats negatius són dominants en el moment de l’accident o la injúria, el cos probablement retindrà la força de la injúria desenvolupant un nus energètic. Quan les emocions negatives s’han descobert i reviscut amb el suport del terapeuta, serà més fàcil alliberar el nus energètic.
Integrar les diferents visions
Per tal d’entendre les diferents aproximacions de la teràpia craneosacral, que són totes molt vàlides, necessitem distingir entre aproximacions biomecàniques i biodinàmiques. A l’aproximació biomecànica tendim a treballar amb les manifestacions més físiques del sistema. I explorem sobretot mitjançant un examen actiu del moviment, però també mitjançant una percepció passiva. Al principi biodinàmic entrem en contacte amb totes les forces en joc amb una visió del sistema subjacent a tot el treball. La fisiologia corporal del client fa servir aquests principis per autocorregir els seus propis problemes.
Al meu punt de vista necessitem aprendre a cooperar amb el sistema del client, el seu programa personal i la necessitat vital de retornar a la Salut. Sutherland va establir els principis de tractament per treballar amb el sistema. La seva aproximació al tractament es pot resumir en les seves pròpies paraules:
“Ser conscient de l’equilibri profund i permetre la funció fisiològica interna del cos perquè manifesti la seva inequívoca potència, abans que aplicar forces cegues des de fora”.
En aquest espai d’escolta ens aproximem al client amb respecte i acceptació.
Article publicat per Alberto Panizo i Greta Adam a la Revista Natural, nº 61